Val a dir d’entrada que admiro el treball i els projectes de Martí Llorens pel que fa als mètodes i resultats fotogràfics. És ben cert que els treballs sobre l’enderrocament de part de la façana litoral del Poble Nou prèvia a la construcció de la Vila Olímpica de Barcelona necessitaven que algú ho documentés convenientment.
En la línia del que ja he dit en alguna altre entrada del bloc m’ha interessat molt la fotografia històrica, i dins de la fotografia històrica urbana sobretot la de començaments de SXX, però en aquest cas, sí que trobo interessant aquells el que s’hagi documentat sobre el canvis urbanístics dels darrers 30 al voltant de la Barcelona Olímpica.
Tot i això, i desconec si algú ho va fer, m’agradaria veure altres fonts de documentació del període amb procediments més estàndards, sense que això li vulgui restar cap mèrit al treball de Llorens.
No recordo exactament com vaig conèixer el treball de Martí Llorens, però si que recordo el dia que vaig anar a veure les fotos de Memòries Revolucionàries. Tampoc sóc capaç de recordar el lloc on les vaig veure. Sé que les vaig anar a veure a pèl, sense cap mena d’informació prèvia i això va marcar molt la meva experiència visual.
Recordo que em vaig trobar al davant d’una colla de fotografies sobre milicians i milicianes de la Guerra Civil espanyola. Les fotos estaven en un mal estat aparent i anaven acompanyades d’uns escrits mecanografiats que aportaven detalls sobre la fotos, fotògrafs, continguts, formats… tot mecanografiat i amb moltes taques i correccions.
La meva primera reacció va ser d’indignació: Com podia ser que documents d’època estiguessin tan mal conservats i presentats? Com podia ser que algú hagués acollit una exposició en aquestes condicions?
Crec que la resposta la vaig tenir en sortir de l’exposició amb un petit programa de mà que deuria haver-hi. Aleshores vaig entendre que jo mateix m’havia enganyat. Les fotos no eren fotos d’època si no fotos més o menys actuals, envellides per procediments manuals. Vaig respirar i vaig voler saber més coses. Les fotos havien estat preses en el rodatge de la pel·lícula de Vicente Aranda, Libertarias.
No em ve a la memòria si havia vist la pel·lícula o no encara, el que si recordo és que Libertarias no tan sols no em va agradar especialment, si no que em va provocar un cer rebuig, tot i la mancança generalitzada de cinema nostre de la Guerra Civil. Vaig trobar que la pel·lícula tenia un to exageradament de cara a l’espectacle, sobre unes dones pretesament feministes que no ho eren tan, anarquistes convençudes o convençudes en quatre minuts i amb un final més tràgic del que caldria esperar del propi plantejament de la cinta.
No voldria afegir més comentaris sobre el tema de la Guerra Civil i el cinema (sobre tot sobre Libertarias i Tierra y Libertad que son les més coetànies) perquè tot el que n’he llegit aquest dies són anàlisis exageradament equidistants que em causen més aviat menyspreu. No m’estranya gens que els intel·lectuals espanyols autoanomenats d’esquerres siguin encara més conservadors que la dreta més dretana de l’estat.
I finalment, he trobat a casa un llibret publicat per Mestizo el 1999 amb les fotos de Memorias Revolucionarias amb una introducció de Guillem Martínez anomenat La vida no vívida que fabula sobre les fotos del rodatge: Plenament legítim, però per a mi la Guerra Civil, malgrat haver nascut als finals de la postguerra segueix sent un tema de pell sensible que per mi es mereixeria una mica més de seriositat.
