Sempre he tingut una gran fascinació per aquesta imatge. A primera vista m’hi agradava la Leica i la composició, fent que el visor i l’òptica fossin els ulls del fotògraf. Però en una segona visió un comença a preguntar-se unes quantes coses: Perquè agafa la càmera amb aquesta estrafolària posició de mans? Perquè solament il·lumina una part de la cara i la resta de la imatge és tan fosca?
Segons Feininger mateix sovint el que et porta a fer una foto és mes que el tema en sí, la atmosfera que suscita. Efectivament la mateixa fotografia feta en una atmosfera diferent potser no hauria tingut cap interès. La atmosfera és, en bona mida, producte de la llum.
Analitzant els efectes gràfics i emocionals de la fotografia en blanc i negre, amb predominança dels dos extrems, el blanc pur i el negre pur, es pot observar que el blanc és dominant i agressiu i el segon és passiu i fugisser. Així mateix el blanc es podria assimilar a lleugeresa, alegria, felicitat i joventut, mentre que el negre connota força, solidesa i poder, però també serietat, vellesa, tristesa o la mort. Tot depèn del context de la imatge.
L’autor dona preferència a la composició estàtica i a la imatge tipus, cerca una permanència i una estabilitat dins de la complexitat, que associa a la mateixa natura. Això explica que en la fotografia no li importi les mans del fotògraf si no més aviat donar una idea: El fotoperiodista (1955), així va anomenar aquesta foto, és un home màquina que transforma els seus ulls en el visor i la òptica d’una càmera Leica.
El model en aquest cas és el fotògraf de Magnum, Denis Stock. La fotografia es va fer famosa però la identitat del retratat ha caigut llastimosament en l’oblit.
