Berenice Abbott i la modernitat

Darrera de cada fotografia hi ha un fotògraf. Potser això és una afirmació massa òbvia. És veritat que avui en dia la fotografia és un fenomen socialitzat i que primer les càmeres Kodak i en els darrers anys els telèfons mòbils han contribuït a fer de la fotografia un fenomen de masses. Però ens els anys on la fotografia era una disciplina artística relativament nova hom es qüestiona com s’arribava al món de la fotografia.

Berenice Abbott (1898 – 1991) havia estudiat una altre disciplina artística, però en els anys vint va tenir l’oportunitat de col·laborar amb el fotògraf Man Ray i això li va canviar la vida. A través de Ray va conèixer un altre fotògraf, el francès Eugène Atget amb qui treballaria intensament. Ell li va transmetre les seves maneres de fer fotografia documental i la relació que van mantenir duraria fins la mort del francès el 1927.

El treball d’aquesta documentalista es centra fonamentalment en tres temàtiques: El retrat, la ciutat i la fotografia científica.

La primera foto que em va captivar d’Abbott va ser una foto de Nova York de 1936 del Williamsburg Bridge. La ciutat que retrata Abbott, recollida al llibre ‘Changing New York’ (1939), desprèn modernitat: captures a vol d’ocell dels terrats dels gratacels, i vistes inusuals, com les bigues del Rockefeller Center, els ponts i les estacions, o una Cinquena Avinguda en construcció. Puja a les altures i baixa al carrer per immortalitzar comerços, multituds de gent amunt i avall, i carrers pintorescos, deserts o amb personatges.

Veien el recull de fotos d’Aperture Masters of Photography també es descobreix que els retrats son molt poc convencionals, dones que reivindiquen la seva llibertat com a dones, homes menys masculinitzats que de costum.

Per il·lustrar aquesta entrada he triat unes quantes fotos de Nova York, una de Wall Street que em recorda a Herman Melville i el seu Bartleby l’escrivent (malgrat que el relat de Melville es 1853 i la foto de 1936), i entre els retrats un de James Joyce, l’autor d’Ulisses i el recull de contes Dublinesos, dos llibres de capçalera per mi.

Esta entrada fue publicada en Fotògrafs. Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *