A finals dels anys 90, quan vaig tenir laboratori fotogràfic a casa, vaig repescar algunes de les càmeres antigues que tenia, la Voigtländer Vitoret DR i la Regula Sprinty BC. El cas es que alguna vegada les feia servir a Barcelona per a captar moments massa fugissers i pel plaer de tornar a usar-les. Aquestes càmeres requerien d’un mínim de control tècnic i perdies temps preparant les preses. I si disparaves molt ràpidament les fotos no sortien a focus i tenien sobreexposicions o el contrari, sota-exposicions.
Mali, 1990
Vaig arribar a pensar que el que necessitava en realitat era una càmera-ull que retingués una instantània que m’apareixia sobtadament. I em vaig comprar la Ricoh GR1 que tenia una funció permanent d’enfocament a partir de poca distància i et garantia una correcte exposició si forçaves rodets de 400 ASA un parell de punts o disparaves directament rodets de 3200.
Marsella, 1993
El cas es que amb les càmeres antigues havia fet algunes imatges interessants però amb resultats deficients, sobretot pel que fa al focus i en molts casos d’exposició. Una vegada li vaig mostrar algunes fotos a un col·lega fotògraf i em va preguntar quan mirava una foto fora de focus: Et molesta el desenfocat? La veritat és que no vaig saber que respondre. Davant la no resposta ell fa afegir: Coneixes Bernad Plossu?
Almeria, 1990
No el coneixia i vaig anar a Kovassa a cercar algun llibre seu. De seguida vaig veure fotos que jo hagués volgut fer. I vaig veure algunes que no tenien focus. A més observava clarament que la seva filosofia i la meva no entraven en massa contradiccions. El llibre porta per títol Núvol / Sol (nuage / soleil)
París, 1971
El llibre és un recull de fotografies des de 1958 i 1993 fetes a qualsevol racó del món: Paris, La Ciotat, Delhi, Almeria, Mali, Alger, California, New Mexico, el Sahara, Marsella, Rajasthan, Les illes Canàries, Turquia, però amb una sola condició. Fotos fetes amb càmeres rudimentàries i que segons l’autor proporcionen l’emoció immediata i l’instant fugitiu. Aquestes càmeres (amb rodets de B/N o color) acostumen a tenir dues apertures de diafragma segons faci sol o núvol. Les pel·lícules de color (càmeres panoràmiques) les positiva en B/N.
Delhi, 1989
Així, la fotografia té dos pols oposats: Un es distancia del món, l’altre participa directa i immediatament amb ell. Segons Plossu, la fotografia parla de tots els moments aparentment sense importància, però que de fet la tenen. La fotografia és, pel seu sentit de l’observació, germana de la literatura, i pel seu sentit de moviment congelat, germana de cinema; però l’art més proper a la fotografia és la dansa; saber situar-se, moure’s, avançar o retrocedir segons sigui necessari. Per a Plossu, Boubat i Cartier-Bresson eren ballarins.
Rajasthan, 1989
L’atzar juga un gran paper en la fotografia; però al estar constantment atens al que ens envolta, tenim el atzar que ens mereixem. Als joves fotògrafs Plossu els diu: Aneu a veure els clàssics de cinema, Dreyer, Mizoguchi, Bergman, Buñuel, Bresson, allí hi és tot! Res més modern que allò clàssic.
Vitré, 1992
Ens obsessiona la perfecció, l’excel·lència tècnica i tot allò que és quantificable (està ben enfocada aquesta imatge? Quina apertura màxima puc utilitzar? Quants fotogrames puc disparar per segon? … ja sabeu a què em refereixo). Oblidem que hi ha imatges tècnicament millorables que ens deixen sense alè i que seguiran causant aquest efecte molt temps, encara que les càmeres amb què han estat fetes semblin de joguina comparades amb les actuals. Amb la fotografia, no capturem el temps, l’evoquem, el fem fluir com la sorra, sense fi…
Vitré, 1990
Plossu no retallava mai les seves fotos, les presentava tal qual les havia fet. Josef Sudek, el mestre, no viatjava i abans de res fotografiava la seva llar o la seva ciutat o el bosc. Paul Strand, a la fi de la seva vida, simplement va fotografiar el seu jardí a Orgeval.
