Dorothea Lange, aprendre a veure sense càmera.

Dorothea Lange (1895-1965) es va fer a si mateixa com a fotògrafa en uns temps decisius per Estats Units: una època marcada per les tensions racials, la ruïna econòmica i la guerra. De tot això va ser una testimoni privilegiada, i el seu testimoni, sempre personal i moltes vegades incòmode per al establishment, es manté tan viu.

Una biografia escrita per Linda Gordon, ens acosta a la figura de Dorothea Lange pionera de la fotografia documental, però a més, i per primera vegada, destapa les seves vicissituds més íntimes: els seus dos matrimonis (amb homes brillants que van ampliar els seus horitzons, el pintor Maynard Dixon i l’economista Paul Taylor); seves relacions familiars; els seus problemes de salut; les seves contradiccions. Al temps que traça un esplèndid fresc històric i social, atenta sempre a les qüestions de gènere, Gordon transmet amb apassionat rigor la incansable entrega a la feina de Dorothea Lange i el seu compromís en la lluita contra la injustícia. També analitza el seu llegat, les inoblidables imatges -avui icones universals- d’una fotògrafa excepcional que en el seu dia va afirmar: Una càmera és una eina per aprendre a veure sense càmera.

Una imatge pot, en efecte, valer més que mil paraules, però els fotògrafs no sempre parlen o escriuen de manera massa oberta sobre el seu treball o sobre si mateixos. I així, escriure sobre artistes enfronta als biògrafs amb un problema molest. El treball parla per si mateix, diuen els artistes. I sí, moltes vegades aquest és el sentir honest: la seva obra reflecteix el que veu, el que batega en el seu cor; el fruit del seu passat, de les seves vivències, de les seves alegries i les seves tristeses.

La fotògrafa Dorothea Lange podria cabre en aquesta descripció. Escriure sobre ella és més complicat que les seves absolutament precises i contundents imatges sobre del somni americà, perquè la decepció dels pobres no cal explicar-la. Per entendre la batalla interior d’aquesta complexa personalitat cal fer més d’una mirada a les seves imatges. Cal fixar-se en el detall, en la narració visual, i comprendre que la seva obra, com la de tants, no és sinó el reflex d’una vida de lluites íntimes que ressonen poderosament també en les nostres.

És per això que en aquesta biografia, Lange emergeix com alguna cosa més important que la pionera foto-cronista dels Estats Units de la Gran Depressió. L’artista es converteix en el fotògraf preeminent de la democràcia als Estats Units i, a parts iguals, en la defensora i crítica dels ideals americans més preuats. Fins i tot aquells que no estiguin familiaritzats amb el nom de Lange segurament reconeixeran la seva icònica fotografia de 1936 Migrant Mother, que segueix sent el seu treball més conegut. Però Migrant Mother no es la imatge més fosca dels moments més dramàtics dels Estats Units. Durant la Segona Guerra Mundial, Lange va documentar l’enterrament dels nord-americans d’origen japonès en unes 800 fotografies punyents.

No veiem només amb els ulls, sinó amb tot el nostre ser i amb tota la nostra cultura, deia. I així ho ensenyava. Lange volia una relació íntima entre el fotògraf i el fotografiat, no una simple imatge. Per a ella l’ull del fotògraf és molt més que un òrgan fisiològic, és una facultat. Per tant, per a ella el fotògraf havia d’entrenar la seva capacitat de visió per tal de sorprendre amb el que ningú veu, allò que batega quotidianament i que té el poder de transcendir i convertir-se en un símbol. Aquesta exigència la va acompanyar sempre fins a esdevenir una veritable sociòloga de la imatge: una retratista de determinades parcel·les de la societat nord-americana que poques vegades s’havien considerat dignes de ser retratades.

D’una precisió i subtilesa infinita, la biografia de Gordon s’assembla a la pròpia Lange. De fet, tot el llibre es consolida sobre la base de la decència humana que Lange hauria admirat. No sóc biògrafa ni experta en fotografia, escriu Gordon en la presentació. Sigui el que sigui com es defineixi Gordon, es necessita una visió i una autoconsciència molt poc freqüents per escriure sobre una dona taciturna i de complexitat laberíntica.Un proverbi xinès que la fotògraf americana apreciava particularment diu: Els ulls són cecs al que no veu la ment. I Dorothea Lange, enèrgica i incansable, de fort caràcter i personalitat arrasadora, va saber obrir els ulls del coneixement a noves generacions fins avui en dia.

Esta entrada fue publicada en Fotògrafs. Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *