La llum difusa que entra per a finestra il·lumina un got amb una flor. Res tan senzill, misteriós i màgic alhora. Així és la fotografia de Josef Sudek (1896 -1976).
La primera impressió en veure les seves fotografies és que el temps s’atura de cop i volta, convertint-se en un silenci lleuger però gens efímer.
Era enquadernador però va perdre un braç a la primera guerra mundial i aquest fet va marcar el seu futur que el va decantar al mon de la fotografia de la mà del seu amic fotògraf Jaromir Funke . Li agradava passejar per Praga carregat amb una càmera i un trípode. I quan no passejava mirava per les finestres i es deixava seduir per la llum que hi entrava.
Viure en temps de conflictes el va portar a viure la fotografia com un contrapès a tots els elements agressius de la vida en temps de guerres, fent de la fotografia la poesia sense paraules:
“M’agrada explicar històries sobre la vida dels objectes inanimats, reflectir el misteri de les coses”.
“Tot el que ens envolta, viu o mort, adopta misteriosament multitud de variacions a la mirada d’un fotògraf boig, de manera que un objecte en aparença mort cobra vida a través de la llum o gràcies al seu entorn”.
