Sergio Larraín (1931-2012) va ser el fotoperiodista més rellevant en la història de Xile i el primer llatinoamericà a formar part de l’agència Magnum.
Nascut a Santiago de Xile, es va iniciar en la fotografia mentre feia la carrera d’Enginyeria Forestal, als Estats Units. Tenia 18 anys quan va comprar la seva primera Leica IIIC de segona mà amb els estalvis de la seva feina a Califòrnia.
Els nens abandonats de Santiago de Xile van ser el tema del primer gran treball de Sergio Larraín. D’aquesta experiència van sorgir les fotos que molts anys més tard formarien el llibre El rectangle a la mà. Són gairebé totes verticals, preses a Valparaíso.
Vuit anys després d’haver decidit dedicar-se només a la fotografia, viatja a Londres amb una beca de el Consell Britànic. Coneix a Henri Cartier-Bresson que queda impressionat pel seu reportatge sobre la ciutat de Londres i el convida a formar part de la gran Agència Magnum. Abans, però, Bresson el va posar a prova: Va encarregar-li fotografiar el capo de la màfia Giuseppe Genco Russo, buscat per la Interpol i la Justícia italiana i de qui no hi havia cap imatge coneguda. Larraín va tornar al cap de tres mesos amb unes 6.000 fotografies, moltes de Nàpols, Calàbria i Sicília, i mig centenar de Genco Russo. L’Agència el va incorporar com a soci i el reportatge sobre el capo de la màfia va ser publicat en les revistes més importants d’Europa i EUA.
A la dècada de el 60, ja convertit en una celebritat, decideix tornar a Xile fastiguejat amb el nou fotoperiodisme, ja que considerava que es donava més importància als fotògrafs estrelles que a la fotografia en si mateixa; va espaiar les col·laboracions amb l’Agència Magnum, i va dedicar-se de ple a les pràctiques espirituals i la meditació.
Tot i que les seves fotos dels nens abandonats de Xile son la seva carta de presentació més coneguda, el treball sobre Londres es el que personalment em va marcar mentre jo fotografiava Barcelona entre els anys 1996 i 2002. S’aprèn molt d’una mirada lliure. Tal com deia Larrain: Una bona fotografia es producte d’un estat de gràcia, i l’estat de gràcia ve del fet de ser lliure.
