Peter Hujar, Susan Sontag, 1975
Anar pel món fent fotos és un acte dels més comuns avui en dia, i aquell que no fa fotos amb el mòbil o el càmera, és vist com una cosa rara, una persona, per dir-ho d’alguna manera, antisocial. I per sobre de tot les nostres fotografies son una crònica de nosaltres mateixos, de la nostra història, de la nostra vida: Col·leccionar fotografies és col·leccionar el món diu Sontag.
Qualsevol família construeix una crònica de si mateixa a través de les fotografies. Les fotografies són una manera de certificar l’experiència, és a dir, convertir l’experiència en una imatge, en un record. La fotografia també documenta la identitat dels individus. Per exemple, la paraula fotogènia ha nascut d’aquest efecte: sortir bé a les fotos. Però què vol dir sortir bé a les fotos? Sontag assegura que aprenem a veure’ns fotogràficament a nosaltres mateixos: La càmera embelleix el món i la seva acció és una força estetitzant.
Després de repassar l’obra de Weston, Stieglitz, Strand, André Kertész, Nedar, Cartier-Bresson, i altres, Sontang confirma que el triomf més perdurable de la fotografia ha estat descobrir la bellesa en l’humil, el estèril, el decrèpit.
La fotografia s’ha exacerbat en la postmodernitat, tant que ha arribat a ser més real, més veritable, que la realitat mateixa. La imatge digital, el photoshop, el cinema i la TV de llavors l’ han dut a l’extrem. Sontang ens recorda que ja en 1843 Feuerbach denuncia que en la nostra època es prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l’original, la representació a l’original, l’aparença a l’ésser.
El llibre Sobre la fotografia analitza l’impacte de la fotografia sobre la identitat, l’enllaç entre el retrat i el nom propi del subjecte.
Gràcies a aquest llibre, l’autora ha estat reconeguda com una de les principals pensadores sobre la fotografia i el seu crucial paper en la societat capitalista i el món modern. No podem amagar la manera en què la fotografia i les seves posteriors evolucions han influït a la comunicació global, i la representació de tendències, modes, i valors: La producció d’imatges també subministra una ideologia dominant. Perquè fotografiar atén a la lògica del consum, a consumir tot en imatges i comprar les tecnologies per a reproduir-la.
Les xarxes socials tenen les seves arrels en les primeres fotografies de el segle XIX i que tant van encantar als nostres avantpassats. Aquest segle és inconcebible sense imatges: Allà on posem la mirada hi ha imatges. La possessió d’una càmera pot inspirar alguna cosa semblant a la luxúria. I com totes les formes creïbles de luxúria, mai es pot saciar: primer, perquè les possibilitats de la fotografia són infinites, i segon, perquè el projecte acaba per devorar-se a si mateix.
