Estic acostumat a veure la boira com un element màgic, tan si es tracta d’un paisatge o bé d’un mitjà urbà. Però hi ha vegades que, misteriosament, en un mateix dia es barregen màgia i desassossec. És el cas de les fotos que vaig fer un dissabte del mes de gener de 2002. Aquell dia la Plana de Vic estava submergida en la boira. Havia agafat l’antiga carreters de Vic a Olot i a l’altura de Roda de Ter vaig fer dues parades amb el cotxe: una en la ribera del Gurri i l’altre a Roda de Ter mateix. Al voltant del Gurri hi havia la típica esplanada amb pollancs ben arrenglerats que es destacaven com a únic element visibles.
En arribar a Roda vaig fer una passejada i al pont d’accés al poble l’atmosfera va adquirir un to de més aviat de desassossec: la gent caminava travessant el pont en direcció al poble mentre la boira els engolia. Desprès de tants anys aquesta foto sempre em fa pensar en el poemari de Miquel Martí Pol, La Fàbrica.
Sempre m’he mirat la poesia com un mitja d’expressió dels sentiments arrelats a un mateix, però Miquel Martí i Pol era un poeta compromès amb la seva gent i amb el seu poble. La fotografia del pont de Roda és un mirall humanista com ho son el poemes de La Fàbrica.
