Fent i desfent aprèn l’aprenent. Aquesta dita popular també és encertada en el cas de la fotografia. Potser podríem dir en aquest cas: Mirant i remirant fotos es fa el fotògraf. Educar la mirada, posar l’ull en allò que no és perceptible a primera vista és com el fotògraf va construint la seva manera de veure i de viure.
Veure moltes fotos i tornat-les a mirar també s’educa una forma de veure. Per això a partir d’un cert moment un no es conforma en reproduir paisatges o escenes urbanes, si no que cerca altres maneres de veure les coses, bàsicament mirant-les de més a prop.
Es així com neixen les fotografies més abstractes centrades en les formes, i en el meu cas, les naturals molt més (tot i que també una mica) les obra de l’ésser humà. Textures, formes i colors esdevenen en aquest cas una font d’imatges que a simple vista no veiem. Certament les òptiques de les càmeres i la tècnica ajuda a trobar un punt de vista i una profunditat de camp adequades a cada circumstància.
No son les primeres imatges que deuria haver fet en aquesta línia però en el meu arxiu de l’any 2002 hi ha força exemples del que dic: Formes vegetals arrodonides, lineals, amb gotes de rosada i, simplement l’ombra d’una flor en una roca granítica. Són exemples del que en un futur serà la mirada del caos natural, Nature’s Chaos.
