Des de mitjan dels anys noranta, vaig agafar el costum de fer el Camí Vell de Núria almenys un cop l’any, generalment a la primavera, i potser algun cop a la tardor.
És una camí una mica exigent, 800 metres de desnivell, que es fa en unes tres hores. I també val a dir que la meteorologia sempre et dona alguna sorpresa. Hi ha anys que fa molta calor, sobretot el primer tram fins el pont de Sant Jaume, i anys molt més frescos.
A finals de primavera de 2002 vaig fer aquesta ruta començant amb un bon sol, però a mesura que anava guanyant alçada el temps va anar canviant, ennuvolant-se ràpidament.
En aquesta època de l’any, la del desglaç, la Cua de Cavall acostuma a baixar amb força aigua i fa una gran impressió. Mirant-lo de prop assegut a una roca un se sent molt petit dins aquell brogit que fa l’aigua lliscant gorges avall. L’ímpetu constant de l’aigua produeix com petits Arcs de Sant Martí que es desplacen damunt nostre, i que poden arribar a xopar-te.
Una mica més amunt, quasi a l’altura del túnel de Núria cauen els primers flocs. Ja quasi he arribat i els flocs continuen. En arribar a Núria tot traspua un gris fred i la vall està com emboirada amb tota una gamma de colors metàl·lics.
Dino, i mentre faig un cafè al bar Finestrelles la nevada ja ha ben emblanquinat tot el paisatge, convertint-lo en una catifa improvisada. Cansat perquè la caminada passa factura i el temps empitjora, decideixo anar a agafar el cremallera per retornar a Queralbs.
Mentre espero a l’estació arriba un cremallera ple a vessar de gent: les notícies corrent i quan fora de temporada la neu fa la seva aparició a Núria és com un espectacle que ningú es vol perdre.
Finalment el cremallera inicia el descens. La neu es present arreu. Vaig fent fotos amb la càmera… tot plegat té un aspecte alpí, una petita meravella.
