Abril de 1997. Al arribar a Queralbs, s’inicia a mà dreta la pista que puja fins a la collada de Fontalba, a 2000 metres d’altura, punt de partida, per a la pujada al Puigmal o bé un passeig sense massa complicacions fins al Santuari de Núria.
De fet aquesta pista, ampla com una carretera convencial , sempre en bon estat, formava part d’un projecte per fer arribar el bestiar als prats alpins i, de passada, fins al santuari. Per sort, no va acabar de quallar.
Un cop arribat a la collada després d’11 km de constant ascensió l’espectacle és immens. Des de tenir el Puigmal a tocar dels dits, fins a una visió, potser la millor que es pugui haver de la vall i les Gorges del Freser, Les Roques de Tolomón, Balandrau, Fontlletera…
Recordo que era Setmana Santa, i per tant vacances per a molta gent, però curiosament no hi havia ningú, tot un privilegi. A mà dreta, tot pujant un petit turó coronat per una gran fita el sol il·luminava les muntanyes al fons i els núvols deixaven a la penombra els primer terme fent una diagonal fotogràfica molt atractiva.
Faig fer aquesta foto que m’estimo molt, perquè era el primer cop que m’arribava fins allà, i que va ser el preludi al l’estiu següent de la primera ascensió al Puigmal per aquesta ruta, encara que un cop feta un parell de cops, hom té la impressió que l’ascensió per la Coma de l’Embut té molt més, diguem-ho així, glamour.
He trobat un esborrany, sembla d’una carta, aleshores encara se’n feien, on intentava descriure el lloc. El reprodueixo aquí només per una certa nostàlgia d’altres temps:
Fa una tarda freda però no hi ha res com assaborir plenament aquesta solitud de mitjans d’abril.
Quin silenci immens d’aire primaveral, i quina frisança per veure les Gorges del Freser, les Roques de Totlomón i el Balandrau!
Pugem a poc a poc els graons de pedra fins que la vista esclata tot veient de lluny estant la neu que cobreix els cims i s’estén, avall, com llençols al sol de primavera.
