Un dissabte del mes de maig de 1993 vaig fer una passejada per Ribes de Fresser. Vaig dinar als Caçadors com ja tenia per costum quan visitava Ribes. Desprès de dinar vaig decidir pujar fins a Pardines on havia esta dormint durant tota una Setmana Santa en un paller feia ja una bona pila d’anys.
El cas és que sortint de Ribes anant en direcció a Pardines em vaig trobar un rètol indicador a l’esquerra que posava Ribes Altes i Tregurà. No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig enfilar aquella pista sense tenir ni idea de l’estat en el que estava, ni com podia ser de llarga.
Un cop passat Ribes altes la pista encimentada es converteix en una pista de terra que primer enfila la vall de Queralbs per finalment retornar a la vall del Segadell mentre va guanyant força alçada.
Hi havia trams en molt mal estat i el meu Peugeot 205 va patir força estona fins arribar al coll de Pardines 0n, a partir d’allà planeja (i estava en millor estat) un bon tram flanquejant els cims del Cerverís, Blandrau i Font Lletera. Arribat al torrent de la Font Lletera vaig aturar el cotxe i vaig observar els seus petits salts d’aigua que en època de desglaç ja tenen una certa personalitat.
A aquella alçada només hi havia prats i vaig pensar que probablement deuria estar a bona altura. Vaig plantar el trípode i vaig fer una sèrie de fotos. Un cop les tenia fetes vaig continuar la ruta en cotxe fins arribar a Tregurà on recordava un episodi de tres nois que feien la travessa Núria – Ull de Ter que van morir congelats, i un d’ells a tocar de Tregurà, en un cap de setmana de Torb. També recordava haver dinat feia anys a la Fonda Rigà que vaig veure que seguia oberta desprès de tants anys.
Va ser una ruta complicada pel cotxe, 28 kilòmetres de pista, amb trams amb plaques de neu, però amb la satisfacció d’haver descobert una pista que transcorria per paratges idíl·lics del Ripollès. Quan vaig arribar a casa vaig consultar el mapa de l’Alpina de la zona i vaig deduir que la pista s’enlairava fins els 2000 metres d’altura, i que havia passat a fregar del Balandrau, cim que havia fet de molt jove pujant des de Ribes de Freser. Així que vaig proposar-me fer la mateixa ruta una altre dia i fer el cim del Balandrau.
El que em queda d’aquella primera travessa en cotxe són les fotos del Torrent de la Font Lletera, que encara m’agraden força, i que reprodueixo en aquesta entrada.
Molts anys desprès, i encara ara, i vist aquell paisatge de prats arrodonits, em costa d’entendre com poden haver accidents de muntana en aquest lloc com el que va haver-hi el 2000 en la que excursionistes i esquiadors experimentats van perdre la vida per un altre episodi de torb i algun allau. Sempre acabes deduint que a la muntanya cal anar-hi preparat, amb molt de respecte i amb totes les precaucions del món.
