Va ser un matí de diumenge del mes de març de 2013. Havíem anat a fer un vol per Grèixer perquè en les èpoques d’esquí les tornades a Barcelona es feien molt feixugues per les tarda per travessar el túnel del Cadí i arribar a Berga. Així que cercàvem indrets per caminar una mica i acabar dinant de camí a Barcelona desprès de Berga.
No recordava gens com era Grèixer, perquè, de fet, no hi havia tornat en una pila d’anys. Desprès de fer un volt vam enfilar el camí de la Canal de la Serp que mena cap a les Penyes Altes i de cop i volta vam topar amb aquest petit embassament als peus de les parets del Moixeró. Instintivament vaig treure la càmera per fer alguna foto. Era mig matí i el sol de març encara no s’enlairava gaire però segur que deu haver-hi millor moments per fer les fotos.
Un cop revelades, em vaig adonar que els colors no eren massa atractius i vaig provar de convertir-la en grisos. Desprès de provar-ho una estona i de filtrar els blaus del cel vaig considerar que la foto era prou potable. Vaig procedir desprès a fer el mateix amb la panoràmica que havia fet de tres o quatre negatius en format vertical eliminant el primer terme que, en els extrems, hi apareixia la paret de l’embassament.
Ara farà vuit anys que vaig fer aquelles fotos i em segueixen agradant en blanc i negre i poc o gens les còpies en color.
Un dia vaig topar amb el blog de muntanya de Jaume Aguadé i vaig descobrir una foto de l’estanyet (http://fotografia.jaumeaguade.cat/2012/11/lestanyet-de-greixer.html) que em va agradar molt. Explica el Jaume en el seu blog que quan hi va anar ja no hi tocava el sol, però el silenci, la solitud de l’indret, la llum difusa i la humilitat de l’estany el van encisar. I finalment desprès de detallar algunes dades tècniques de la foto afegeix que “tanmateix, en aquest cas com en tants d’altres, els aspectes tècnics són trivials comparats amb els aspectes que en podríem dir emocionals”.
