Va ser a l’agost de 1993 i al segon intent. El primer dia que ho vaig provar quant tot just portava uns quinze minuts caminant va a començar a ploure. No una gran pluja, però la suficient com per plantejar-se si continuar o no.Com que encara em quedaven dies de vacances vaig decidir girar cua i deixar-ho per un altre dia.
Potser van passar un parell de dies per tornar-ho a intentar. El dia tampoc prometia gaire però finalment vaig aconseguir completar l’excursió.
Val a dir que no em vaig trobar ningú ni en el trajecte de pujada ni en el de baixada, cosa que, penso, avui en dia deu ser impossible, tenint en compte que es tracta d’una ruta que també es fa per pujar al Perdiguero.
Quan portava una mitja hora caminant una mena de sirena o crit molt fort em va alertar. Vaig aturar-me perquè el crit es va repetir i no l’havia sentit mai. De fet, al tercer o quart crit me’n vaig adonar: acabava de descobrir els crits d’alerta de les marmotes corrent cap el cau davant la presència imminent d’un desconegut.
La Vall de Lliterola no és una vall massa llarga que s’acaba a la vall de l’Èsera a l’altura dels Banys de Benasc. Des de la carretera de Benasc a França (?), a un cop creuat el pont del barranc de Lliterola en surt un sender (1600 m.) que puja entre roques i pins negres fins a arribar a una mena de pleta en la que hi ha la cabana de pastor de Lliterola (ben bé a una hora i mitja de camí). Un cop flanquejada per la dreta el sender segueix pujant per ter terrasses herboses fins a encaixonar-se definitivament deixant pas per bloc de pedra a l’Ibonet (2472 m)
És una estany petit i aquell dia mig ennuvolat un indret fantàstic per captar el reflex de les muntanyes a l’estany. Un cop feta la sessió de fotos vaig fer la baixada i amb la satisfacció d’haver conegut un estany on no havia estat mai.
