Carretejar un trípode a la mà des de Sadernes fins al Salt del Brull no és poca cosa. Sobretot si és hivern, el trípode pesa el que no està escrit, i no portes guants. Però així eren les coses en altres temps: Érem capaços de sortir un dia sencer per fotografiar un lloc concretament i desprès, ja a casa, revelar el rodet i amb paciència obtenir una bona còpia al laboratori casolà.
Un cop arribats al Salt del Brull desprès de caminar unes tres hores aproximadament cal cercar el punt de vista més atractiu, plantar el trípode i llançar-se a captar una escena general convincent, i també, algun pla de més a prop.
Al final et quedes amb una foto que és la que il·lustra aquesta entrada. No és la darrera meravella, però no crec que en tingui cap altre de la resta de vegades que puc haver visitat l’indret, millor que aquesta. Bàsicament perquè els altres cops i sobretot a l’estiu el lloc és molt concorregut i el salt no duu ni molt menys el cabal d’hivern o primavera.
