Cada dia, a les 8 del matí, L’Auggie Wren posa el trípode davant de la porta del seu estanc i fa una fotografia. Cada dia, amb el mateix punt de vista i a la mateixa hora.
Un dia li ensenya els seus àlbums amb les fotografies al seu amic en Paul Benjamin, un escriptor en crisi creativa.
El seu diàleg és sorprenent i ple de l’atzar amb el que Paul Auster construeix les seves històries. L’escriptor comença a mirar les fotos i diu:
–Són totes iguals.
–Així és –diu l’Auggie– més de quatre mil fotografies del mateix lloc: La cantonada de la Tercera amb la Setena Avinguda a les vuit del matí. Quatre mil dies seguits amb el clima més canviant, per això no me’n vaig mai de vacances, haig d’estar tots els matins en el mateix lloc a la mateixa hora. Cada dia al mateix lloc a la mateixa hora.
–Mai havia vist res semblant –intervé en Paul.
–És el meu projecte –li diu l’Auggie–.Podria dir que és el treball de la meva vida.
–És increïble –afegeix en Paul– encara no estic segur d’entendre-ho, vull dir… que et va passar pel cap per engegar aquest projecte?
– No ho sé –respon pausadament l’Auggie– Em va venir així… És la meva cantonada desprès de tot. És solament una petita part del món… però també hi passen coses, com a qualsevol altre lloc. És un arxiu del meu petit indret de món.
–És una mica aclaparador, tot plegat –s’atreveix a dir en Paul.
–Mai ho entendràs, si no vas més a poc a poc, amic meu –li diu l’Auggie
–Què vols dir? –pregunta en Paul
–Vull dir que vas mol de pressa –diu l’Auggie–. Gairebé no mires les fotos.
–Però… són totes iguals… –torna a dir en Paul.
–Són totes iguals, i totes diferents –l’intenta convèncer l’Auggie– . Hi ha els matins assolellats, els matins plens de núvols i foscor, la llum d’estiu i la de tardor, els dies feiners i els caps de setmana, dies d’abric i botes d’aigua… Gent amb samarreta i pantalons curts… A vegades és la mateixa gent, a vegades d’altre gent diferent. La terra gira al voltant del sol i cada dia la seva llum es projecte a la terra des d’un angle diferent.
–Més a poc a poc, oi? –torna a preguntar en Paul.
–És el que et suggereixo –hi torna l’Auggie–. Matí darrera matí, darrera matí, el temps empeny i empeny a pas irremeiable.
–Jesús –l’interromp en Paul–. Mira… és l’Ellen.
–Sí, és ella –diu l’Auggie– surt en unes quantes fotos d’aquell any. Deuria anar a treballar.
–És l’Ellen… mira-la… la meva petita Ellen.
L’atzar ha volgut que l’escriptor descobreixi a la seva dona, morta en un accident de trànsit, en les fotos del seu amic.
Més enllà del contingut d’aquest diàleg, el projecte de l’estanquer de fer una foto diària al mateix lloc i a la mateixa hora cada dia del món és una proposta aparentment senzilla però força complicada de realitzar, i reconec, que des de que vaig veure la pel·lícula, ja fa una pila d’anys, encara cerco el meu racó de mon on fer una foto cada dia.
“Las coses mes precioses son més lleugeres que l’aire” (o el fum d’una cigarreta).
