25 d’agost de 2005
Finals d’agost de 2005. Desprès d’un estiu i primavera amb nombroses excursions enfilem la darrera prevista: El cim del Pollegó superior del Pedraforca pujant per la tartera de Gòsol tal i com ho havia fet la primera vegada al 1967. De fet la darrera vegada que havia fet el cim havia estat el 1999, la darrera setmana de juliol, previ al meu viatge al Nepal.
Vam afrontar més o menys bé el desnivell de 1000 metres que hi ha des de el poble de Gòsol, tot i que en cap de les ascensions de l’estiu haguéssim fet tant de desnivell en poc recorregut.
Quan ja érem a la part superior de la tartera ens van aparèixer una isard i la seva cria que ens van mirar amb certa curiositat però sense fugir, com estàvem acostumats a veure en general. Així que primer amb una càmera lleugera els vaig poder fer una primera foto, fins que veien que no s’amagaven gaire em vaig treure la motxilla i vaig agafar la meva Nikon reflex i vaig poder fer una sèrie de 12 fotos mentre remuntaven un tros de carena del Pollegó inferior.
Un cop fet el cim vam decidir baixar a dinar a prop de l’enforcadura, perquè en aquelles èpoques no dúiem bastons i ens va semblar millor desfer el primer tram de descens fins a l’enforcadura per estar més còmodes.
El cas és que mentre dinàvem prop de l’enforcadura un tercer isard va estar observant-nos pacientment en mig de la tartera sense cap mena de temptació de fugir. Crec que va estar el primer i darrer cop que he vist isards, i n’he vist una pila, amb una actitud tan poc poruga.
La sèrie de fotos que havia fet durant la pujada van restar al calaix durant molt temps, tot i que n’hi havien que m’agradaven força. L’any següent vaig començar a fer una mena de presentació anual de diapositives en format digital que passava a les persones més properes i de la que en feia unes deu còpies com a molt. Així que les fotos dels isards van seguir al calaix, fins que un dia al cap dels anys, quan ja confegia fotos panoràmiques amb el PTgui (una app informàtica que m’ajuda a cosir fotos i confegir panorames) vaig preguntar-me què passaria si intentava cosir una part de les 12 fotos que havia fet aquell dia prop de l’enforcadura.
El resultat, desprès d’una bona estona de selecció de fotos, proves i arranjaments és el que encapçala aquesta entrada. Mirat a simple vista sembla que hi ha 10 isards, cinc adults i cinc cries, però la realitat que es que només hi ha el recorregut d’una mare i la seva cria pujant per la carena.
Pot semblar que això sigui una trampa molt grossa, però per a mi és un bon resultat perquè ajuda també, a part de que sigui més o menys espectacular, a veure els moviments d’aquest curiosos i intrèpids habitants de la serralada. I cada cop que contemplo aquesta foto resultant em sento més que satisfet.
