Blocs de vivendes de la Cooperatica Montseny a la Diagonal de Barcelona, 1977 – 1986
Li he manllevat a Francesc Serés la meitat del títol d’aquesta entrada, però a diferencia del llibre de Serés, que ens parla de la Franja de Ponent, avui voldria presentar unes altres fronteres, les urbanes, o aquells espais anomenat els afores o ravals de les ciutats.
Bloc de vivendes a la Diagonal cantonada Bilbao de Barcelona, 1987
Estem parlant d’espais no del tot agradables a la vista quan voreges les ciutats, espais que des de petit he vist en agafar el tren fins a sortir completament de la ciutat. Espais en transformació i a la vegada desordenats i fins i tot bruts i deixats.
Prop de la plaça de Les Glòries, Barcelona, 1987
Considerat un referent per al documentalisme urbà, amb un estil descriptiu i directe, Manolo Laguillo va començar a partir de 1978 un treball d’exploració geogràfica de la ciutat en plena transformació. L’activitat fotogràfica de Laguillo va conduir a la construcció de la imatge de la ciutat allunyada dels espais tradicionals de representació històrica, en el seu intent de captar el paisatge real concretament a Barcelona.
Pilars de la construcció d’un vviaducte pels túnels de Vallvidrera, just al damunt d’un restaurant de Les Planes, 1990
Laguillo, va ser també pioner a fotografiar les perifèries metropolitanes, els polígons industrials o les zones portuàries que van començar a articular la idea de ciutat difusa des de finals dels anys setanta, en què ja no existeix la distinció massa clara entre el camp i la ciutat.
Obres de construcció de la Ronda de Dalt al Vall d’Hebron, 1990-1992
A les imatges de Laguillo hi ha la plasmació dels efectes d’un nou model econòmic sobre el paisatge, en la línia documental renovadora dels setanta, que exigia noves mirades sobre el paisatge urbà.
La Gran Via en la frontera amb Sant Adrià del Besós, abril 2020
En aquest sentit és una figura clau de la nova topografia, tendència que va aglutinar en els anys setanta a un grup d’artistes l’objectiu dels quals va ser trencar amb els conceptes tradicionals de la fotografia de paisatge i perseguir una imatge del territori, desproveïda d’anècdota i que concentrés les tensions socials, econòmiques i polítiques que implicava la transformació urbana.
Un tram de la Ronda del Mig, abril 2020
Gran part de les seves sèries fotogràfiques representen un arxiu documental de l’alteració d’una ciutat al servei dels mecanismes d’especulació i exclusió de l’urbanisme contemporani.
Diagonal i plaça de Francesc Macià, abril 2020
En definitiva, Manolo Laguillo és un renovador de la pràctica documental urbana, amb la qual s’actualitza el model de la fotografia de carrer dominat pel reportatge de caràcter més humanista. En aquesta entrada també, hi ha imatges preses durant el 2020 en plena pandèmia de la Covid, durant confinament domiciliari que desertitza els carrers i avingudes de la ciutat.
