Quan que em vaig instal·lar a la Rambla del Poble Nou de Barcelona, l’any 1977, i independitzar-me de casa, no tenia res de res. Vaig anar omplint el pis molt poc a poc perquè tampoc tenia una feina estable i no em podia permetre massa luxes.
Per no tenir, no tenia ni càmera fotogràfica. No tinc ni idea d’on podia haver anat a parar les càmeres que h havien hagut a casa dels meus pares. Així vaig passar uns anys, fins que un amic em va vendre de segona mà una Yashica Reflex. Deuria ser pels volts de 1981 quan vaig començar a tenir uns ingressos fixes.
En aquells moments ja començava a fer diapositives pensant, que les diapositives eren sempre una garantia de qualitat. Res més lluny de la realitat, però jo ho creia així. Vaig començar a fer algunes fotos, però tampoc en gran quantitat.
Al pis de la Rambla havia destinat una de les habitacions més grans a fer un estudi, i un estudi per a dues persones, en la confiança que, potser, algun dia podria compartir el pis amb la parella o bé amb un amic.
A l’estudi hi havia dues taules de fusta vernissades, dues cadires de cul de vímet, dues làmpades de flexo, una màquina d’escriure i una petita prestatgeria per als llibres. Desprès hi vaig poder afegir una cadira menorquina plegable d’aquelles que en deien que eren de director de cinema.
Va ser una tarda qualsevol, quan el sol encara il·luminava una mica l’estança que vaig descobrir que la llum que li donava m’hi agradava força. Així que vaig agafar la càmera i vaig fer unes fotos.
Probablement siguin les úniques fotos que conservo d’aquest pis, on vaig aprendre a espavilar-me per mi mateix, on provava d’escriure poesia i feia articles per la revista del barri tot escoltant música clàssica. La època del despertar.