Balandrau, hivern 1969, estiu 1993 – Coma de Vaca, estiu 2000

Acabo de llegir el llibre de Jordi Cruz, 3 nits de torb i 1 cap d’any, que descriu l’episodi de torb que assolà el Pirineu, de forma sobtada i terrible, els darrers dies de l’any 2000, on van morir dotze persones, algunes d’elles prop del Balandrau.

Però la llegenda del Balandrau, i per extensió la zona més propera, Núria, Ull de Ter i Coma de Vaca, viuen en mi des de la meva adolescència, quan a finals de l’any 68 tres nois van morir a les Gorgs del Freser ben a prop de Coma de Vaca i als peus del Balandrau.

Balandrau, hivern de 1969

Vaig tenir gravat al cap el nom de Coma de Vaca durant molts anys, com un indret quasi maleït al que no convenia anar-hi de cap de les maneres. Les descripcions que recordo que es varen fer aleshores d’aquella tragèdia situava als peus del cim del Balandrau i a les Gorges del Freser un infern de gel que calia evitar.

Balandrau, hivern de 1969

Així que no vaig provar d’anar a Coma de Vaca fins al cap de moltíssims anys. De fet, curiosament va ser l’estiu del 2000, mig any abans que l’episodi de torb que es descriu en el llibre de Jordi Cruz, quan vaig fer el tram de les Gorges del Freser des de la Central de Daió i el refugi, en una mica més de tres hores de camí. Feia una calor infernal i quan arribava vaig coincidir amb part de la gent que guarda el refugi que venien del coll de Tres Pics, per abastir de menjar el refugi.

Balandrau, hivern de 1969

Aquell dia d’estiu vaig poder comprovar en les meves pròpies cames la duresa del recorregut i veure amb els meus propis ulls l’escenari de la tragèdia de 1968, sense sospitar el que hauria de passar mig any desprès.

L’atzar és tossut, i preparant aquesta entrada al blog m’adono que les dues dates, la de pujada al Balandrau (el 1969) i la de Coma de Vaca (el 2000) són molts properes, totes dues a les dues tragèdies.

Balandrau, hivern de 1969

El Balandrau no és un cim complicat de fer, però pot ser llarg d’ascendir si es fa des de Ribes de Freser o de Fustanyà tal i com vam fer l’hivern de 1969 amb l’agrupació excursionista de l’escola. Són 1.400 metres de desnivell seguin primer carenes boscoses fins arribar als prats subalpins i alpins dels cims. La veritat és que no en recordo masses coses, excepte la penosa pujada que va fer-se molt dura. Tampoc recordo haver pensat que just al peu del cim hi ha les Gorges del Freser i per tant l’escenari on un any abans hi van perdre la vida tres nois.

Cim del Balandrau, setembre de 1993

Vint-i-vuit anys desprès de pujar per primer cop al Balandrau una tarda de setembre de 1993, vaig fer el cim pujant pel torrent de la Font Lletera sense passar pel coll de Tres Pics. M’havia semblat que seria una pujada plàcida, solament 500 metres de desnivell i escaig, però la falta de forma em va tornar a mostrar que a la muntanya cal anar-hi amb totes les prevencions.

Coma de Vaca, agost de 2000

En qualsevol cas, cada vegada que he fet aquest cim en anys posteriors tinc sempre ben present el records de les tragèdies que es van viure en un indret, on paradoxalment, és difícil de valorar el risc per les seves formes arrodonides pròpies del Pirineu Oriental.

 

Esta entrada fue publicada en Indrets. Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *