Pruit, febrer de 2004
Era un diumenge de febrer de 2004. M’havia arribat fins a Rupit perquè havia nevat el dissabte i volia fer un tomb i quatre fotos. Després de dinar esplèndidament a la fonda Estrella vaig arribar-me a Pruit que està a molts poc kilòmetres. Al costat de l’església hi ha un petit cementiri i encara hi havia neu.
Era núvol i hi havia molt silenci. La porta del recinte era tancada, però a través de la reixa de la porta es podia fotografiar perfectament.
Instintivament vaig batejar l’arxiu d’aquella foto amb el nom de Dublinesos, perquè em va venir a la memòria els conte Els morts de James Joyce i perquè en aquell cementiri pensava que hi havia enterrada una noia que havia conegut en un viatge a Grècia feia uns anys, però que mai havia volgut conèixer prou.
El record d’aquest fet em feia posar, en certa manera i en circumstàncies prou diferents, en la pell d’en Gabriel personatge del conte de Joyce. És veritat, pensava, mai acabes de tenir temps, o voluntat, per conèixer millor algú.
Desprès de tant temps he volgut posar deliberadament un filtre blau a la fotografia per donar-li el to blavós del cementiri nevat que apareix en la versió cinematogràfica de John Huston.
Sé que moltíssima gent ha escrit i analitzat aquest conte, però jo tampoc me’n puc estar de reproduir el final d’aquest text:
Postal de Dublin, començaments del SXX
L’aire de la cambra li va refredar les espatlles. S’estirà amb precaució sota els llençols i va quedar ajagut al costat de la seva dona. Un a un, tots es convertien en ombres. Més valia passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat. Va pensar en com la dona que jeia al seu costat havia tingut tants anys tancada al cor la imatge dels ulls del seu enamorat en el moment de dir-li que no volia viure.
Llàgrimes generoses ompliren els ulls de Gabriel. Ell no havia sentit mai allò per cap dona, però sabia que un sentiment així devia ser amor. Les llàgrimes li enterbolien els ulls i en la parcial foscor imaginava que veia la figura d’un jove dret a sota d’un arbre regalimós. Altres figures eren a prop. La seva ànima s’havia acostat a la regió on habitaven les vastes hosts dels morts. Era conscient, però no ho sabia explicar, de la seva existència variable i vacil·lant. La pròpia identitat es fonia en un món gris i impalpable: fins i tot el món sòlid, on havien pujat i viscut aquells morts durant un temps, es dissipava i desapareixia.
Fotograma de Els morts, de John Huston
Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l’hora d’emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d’Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l’oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N’hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s’esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l’univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.
James Joyce. Els morts. Traducció de Joaquim Mallafré.
