Jan Vermeer (1632 – 1675) no va ser un pintor molt prolífic. Se li atribueixen 35 o 36 obres, de les quals, la majoria són escenes realitzades en interiors, i d’aquestes, la gran majoria en el seu estudi. Hi ha força indicis que Vermeer va usar la càmera fosca quan va compondre en una bona parta dels seus quadres. En les composicions van ser incorporats dos elements que no eren normalment observats per a qualsevol ull no entrenat a analitzar la pintura. La fluorescència) de llum i el desenfocament són característiques òptiques, i no de la retina que difícilment l’artista hauria pintat llevat que ho estigués veient.
Potser Vermeer, juntament amb Canaletto, són el pintors d’aquesta època que més clarament es van servir de l’ajuda de l’òptica. La seva visió fotogràfica de la realitat és avui per avui, un fet reconegut i fàcil de demostrar amb la simple observació d’alguns indicis evidents.
La de profunditat de camp és una concepte quotidià en fotografia i cinema. S’ha dit que Vermeer pintava desenfocat i, en efecte, si analitzem els quadres d’alguns dels seus contemporanis, observem la recerca d’un realisme absolut, un contorn precís, una nitidesa total amb tota l’escena perfectament enfocada. En canvi Vermeer es proposa pintar la impressió lluminosa d’un instant concret i el contorn per a ell té menys importància: visió fotogràfica.
La perspectiva central és característica de la visió proporcionada per la càmera fosca. El que un fotògraf cridaria zones sobreexposades són també característics de l’observació a través de la càmera. Vermeer suprimeix la línia sortint del nas de la Jove de la Perla fonent el nas amb la galta il·luminada de la model. Curiosament aquesta és una tècnica molt utilitzada pels fotògrafs de moda.
Vermeer no va deixar dades sobre el seu mètode de treball, però les modernes investigacions científiques han revelat molt sobre aquesta trentena d’obres que se li atribueixen. No es coneix cap dibuix o esbós preliminar i un altre detall que no deixa de ser significatiu, a més, és el que recents estudis realitzats amb raigs X sobre algunes pintures de Vermeer han revelat que sota les capes de color ha una primera base de pintura a blanc i negre però cap línia de dibuix preparatòria, com hauria succeït d’haver-se gestat l’obra de forma convencional.
La lent utilitzada per Vermeer era molt poc lluminosa i la imatge que obtenia no mostrava prou el color, així que el pintor realitzava primer una imatge en blanc i negre per desprès omplir-la amb el radiant i lluminós color que el caracteritzava.
És molt il·lustratiu com Tracy Chevalier en el seu novella La jove de la perla (portada a cinema amb encert per Peter Webber), descriu la sorpresa que produeix a la ignorant serventa de Vermeer la contemplació de la imatge produïda per les lents.
L’ús d’una càmera per crear una pintura, a la manera de Vermeer, hauria estat una cosa molt polèmic en una època en la que el que no es comprenia era titllat de màgic i corria el risc de ser malèfic i conduir a el seu autor a la foguera. Se sap que Vermeer no acostumava a portar visitants al seu estudi i que no va tenir cap deixeble o estudiant. La seva visió fotogràfica, la seva tècnica visionària i científica es va avançar al seu temps i no és gens estrany que les seves obres comencessin a ser preuades ara tot just fa més d’un segle, època en la que les imatges comencen a veure’s a través d’una lent i acceptades tal qual.
